Bon Nadal!!! Merry Christmas!!!

No és que estava avorrida, sols era que pensava un montó en tots vosatros i vaig decidir dedicar-vos este video. Que és cursi? Probablement, però el que dic ho pense de veres i a totes les persones que ixiu vos aprecie molt, aixina que...què millor forma de felicitar-vos el Nadal a tota esta montonà de gent dispersa per tot lo món??? Jo soles junt a totes les persones que més vuic.

Espere que vos agrade...

I wasn’t bored, only thank a lot of you and made that video dedicated for all of you. Maybe you can think it’s vain but I really feel all I say in and estimate the whole people who are in the video, so...there is some best way to say Happy Christmas to so many people in different places??? Me, alone with all those I love.

Hope you like it...

Com el torró, torne a casa per Nadal

A Espanya, es nota. Vaig vindre el dimecres i no he parat! Tenia moltes ganes de vore a gent, de passar bons moments en els meus, ixir de festa, dormir al meu llit, menjar els arrossos de ma iaia, sentir a ma mare estralejar-me, conduir, anar als llocs de sempre, al mercadona, al carrefour, passejar per la plaça, el cafenet en les amigues, cantar a la singstar, fer tonteries en el meu germà, enxufar la tele i entendre-la, ixir al carrer i saludar a tots perquè els coneixes a tots, vore les felicitacions del teleban de Telesueca...i no pararia. Vaig a trobar a faltar molt Londres i tota la gent que es queda allí, però per contrarrestar-ho tinc ací la calor de la meua terreta i la meua gent.

El divendres estava reservat des d’este estiu, quan decidirem que segur que estaríem totes les amigues a Sueca, mos juntaríem totes, faríem una nit del pijama en tota regla, fariem l’amic invisible i celebrariem el cumple de Jessi...i va ser una gran nit.

Soles per una nit anarem a la caseta de la mar 5 ties en tres cotxes pleníssims de trastos! I com no? no mos va faltar la singstar!...grans cantaores, jejej. Bona frase la de Mt “no val a cantar juntes que si tu cantes mal me cagues a mí” o atra frase estel·lar de la nit “això és un pijama???”

El dumenge amic invisible. Després de les mil quinieles del divendres (que crec que no encertarem), sí, Jessi, no saps dir mentires. Gràcies pel regal, m’agra molt.

Ha sigut un bon finde en les amigues, casi se m’havia oblidat lo bones que sou! Vos vuic un montó!

El dijous va ser el sopar de publicitat a Alacant. Quàntes ganes!

Disfrutarem, almenys jo, com des de feia prou de temps, a molta gent no la veia des de juny. I mos veia a tots contents de tornar a juntar-mos i contar-mos tot el que hem estat fent este temps: extranger, treball, acabar la carrera, tocar-se el nas...havien de totes les versions. Sé que cada u, com jo, degué contar la seua historieta unes...10 voltes? Però realment es notava que teniem ganes de compartir-ho i ixir de festa junts. Raquel, que ho havia organitzat tot des de Suècia, ens va enganyar diguent-mos que no vindria perquè estava en la família a Guadalajara, però....sorpresa...allí la teniem.

He de comentar al “gran barrendero” que mos trobarem en el seu gran invent: la granera-mp3. L’home ha de patentar-ho, amés, tenia una fundeta de plàstic per a quan plovia no se li banyés la radio.

També, destacar momento xiques del piset! Què ganes tenia de vore-vos, estaveu wapísimes. I......donar les gràcies a Clara i Paula pel regalito...m’encanta i queda de lujo al cotxe rojet! Amés, perfí poguerem posar-mos al dia i contar-mos totes les confidències a l’extranger.

Què bo va ser estar en totes vosatros. Vos trobava a faltar i després del dijous he de tornar a repetir-vos que vos vuic una montonà!!!

Els meus papis a Londres!

Encara que sols tingueren un dia, disfrutarem de Londres. Jo estava contentíssima de tindre’ls a Londres en mí, ensenyant-los els racons en els que havia estat estos tres mesos i havien segut tant especials per a mí. També sé que ells estaven contents d’estar allí compartint en mi el que havia sigut el meu somni. Els veia en les cares eixa felicitat i ma mare no parava de riure i disfrutar en tot moment.

Apart dels llocs, va haver temps per a presentar-los a algunes persones que havien significat tant per a mi en Londres. Tati la pobra currava, però anarem al champagne bar on treballa a vore-la. Per atre costat, Antoine mos va acompanyar al sopar en Covent Garden i al passeig de nit, encara que curtet perquè feia mooolt de fred. Mireu a les fotos com anàvem de tapats.

Gràcies papis per vindre, per disfrutar en mi una part d’este somni meu, per no dormir en dos dies per poder estar ací, per ajudar-me en les maletes, per acceptar tot el que he fet estos mesos i per aguantar-me la plorera de volta a casa. Sé que volieu ja que tornara a casa i no era massa agraït per la meua part estar aixina per dixar Londres.

Mireu quina foto més bonica els vaig traure de nit al Covent Garden. Si ja ho dic jo, Covent té màgia, però ells també.

Vos vuic papis

Sopar de despedida a casa

El dumenge ferem una mini-festeta tots els de la casa en motiu de la meua despedida. Ja que cada u era d’una part del mon, decidirem que per al sopar, cada u faria un menjar típic del seu país. Sabeu que vaig fer jo? Una tortilla en creïlles i ceba, mmmmmm... mamà, crec que estàn començant a ixir en mí els teus gens de fer bones tortilles perquè estava boníssima, no perquè ho diga jo, m’ho digueren tots i va ser lo únic que no va sobrar. I sí, tots, inclús jo mos preguntem...com és possible això en lo mala que sóc a la cuina? Jejej pues no ho sé ni jo, però weno, he de dir que Antoine em va ajudar un poc, i ell si que és un bon cuiner, demostrat. Llàstima que al final sen anara pronte i no probara la nostra obra d’art.

Keira, com a bona francesa, mos va fer uns crêpes bonissims que, després untaets en nutella o mermelada estaven...mmmm. Mila va cuinar uns tortellinis en no sé quina salsa que diu que és molt típic a Rùssia. Roberta va dir que podia cuinar-mios algo de Ganna, però la xica treballava i va vindre justet al sopar. Aixina i tot, no li direm res, que com a curranta del Mac Donalds después mos va dur uns quants nuggets, jejej. I Irakli i l’amic (que no sé el nom) digueren que no sabien cuinar bé, aixina que els enviarem a comprar la beguda. Amés del vi blanc, ens dugueren un licor típic de Georgia. Va ser un detall per la seua part, però per unanimitat de totes les ties, puc dir que estava asqueròs, jejej.

Irakli’s friend, Irakli, Keira, Mila & Roberta

Vos dixe una foto de les 4 xiques de la casa, la vitat que he tingut molta sort tinguenles a elles com a flatmates, hem passat moments molt bons a casa, de compres, de turisme, al treball, de festa, al metro...no podré oblidar els 15 minuts de risa encanaes Keira i jo al metro per una tonteria sobre el paraigües. Cada volta que vega un paraigües en esta vida m’enrecordaré d’ella, i ella segur que de mí també.

Happy birthday William

El dissabte William va celebrar el seu aniversari. Una festa privada a un barco al Tàmesis...anava d’important el dissabte el tio, jejej. Allí anarem les seues xiquetes Tatiana i Sales, no podiem fallar-li. En mosatros vingueren Coco (novio de Tati) i Mila (la meua companya de pis).

La veritat que disfrutarem moltísim. El barco tenia tres pistes: una de salsa, una de música espanyola i atra de musica més...no sé com dir-ho...anglesa? Gran part de la nit estaguerem a la pista de salsa sense parar, en cervessa espanyola, som unes expertes en salsa! William és brasilenyo i havien molts amics seus basilenyos, colombians, argentins...que ballaven molt bé i allí estàvem mosatros per a posar la guinda al pastel. Destacar “moment nostra cançó” que demanem allà on anem..."Beautiful girls" de Sean Kingston. Amés quan mos cansàvem podiem pujar al descobert i teniem una vista molt bonica des del barco al riu de Londres de nit en el London Eye i el Big Ben allí davant.

No puc posar més fotos ja que, no sé perquè, a partir d’un moment totes ixen partides per la mitat en diagonal, com les que n’hi han a continuació. Què sort tinc que cada volta que vaig a una festa a un barco se’m trenca la càmara!

Com a anècdota, contar que Mila i jo, per a començar be la nit comprarem una botella de vi blanc per a anar beguent-la al metro. Què va passar? que a les dos mos puja enseguida l’alcohol i quan mos donàrem conter mos haviem passat dos parades la estació on teniem que baixar, jejej. Ací unes fotos de la nostra aventureta pels subterrànis de Londres.

“A paint of london pride”

Crec que trobaré a faltar ixa frase, els clients demanant la cervessa que més es ven al pub on he treballat: london pride beer.

El divendres va ser l’últim dia. No sabia si alegrar-me o apenar-me. Tenia ganes d’acabar, perquè Londres se m’havia convertit en soles treball, però he passat molts moments en la Star Tavern que no oblidaré. No era un treball dur, és una taberna tranquila on sempre van els mateixos clients. Els coneixia a tots i la última vesprà els clients més regulars vingueren tots a despedir-se diguent-me que al pub trobaran a faltar la meua cara en un sempre somriure gravat i el meu “thanks you very much” en accent espanyol.

No sé perquè a tots els feia gràcia el meu accent. He fet bones amistats. La que més Claudia, portuguesa, companya de confidència al treball, loca, que parla un poc espanyol i mos comunicavem en spanglish, molt bona. Ací una foto dels ratos lliures que teniem i anàvem a pegar voltes.

Ara que ja estava acoplà del tot he de dixar el Star Tavern. Allí dixe també a la meua companya de pis, Mila, rusa, que vaig ajudar per a que poguera treballar allí. Estes últimes semanes hem passat molts ratos juntes i hem descobert que tenim moltes coses en comú. Les dos hem estudiat publicitat, 23 anys, vivim el nostre somni de viure a Londres, compartim casa, treball, passió per les compres, pel vi blanc i mateixa sort en els tios, jejej, a dia de hui vivim la mateixa situació i el dissabte al barco mos burlarem un poc dels tios...què rises! Ací una foto de quan acabarem el divendres i ferem fondo al barril de cervessa...què nit la del divendres!

Good news!!!

Enmig d’una semana difícil m’arriba una molt bona notícia...els meus papis venen a visitar-me!!!

La cosa és que ací la senyoreta ja va vindre a Londres en sobrepés a la maleta i, coneguent-la com la conegueu...a Londres ha fet unes quantes compres. Per lo que el sobrepés (per cert, tant car a l’avió) s’ha multiplicat. Solució? Venen mon pare i ma mare el dia d’antes sense equipatje i tornem els tres carregats en tot lo meu. Aixina, ja posats visiten Londres, que els pobres entre treballs, operacions i demés no han pogut vindre.


Papis prepareu-se que en un dia vaig a ensenyar-vos tot Londres! Ja estic planejant el itinerari. Poseu-se sabates cómodes, però fashions...que açò és Londres!

Vos espere, vos vuic un montó!!! Vosatros heu permitit que complira este somni de vindre a viure a Londres i m’heu ajudat i recolçat en totes les meues decisions. Gràcies.

a good friend

Un dijous, nit, a Londres, botelló, Covent Garden, conversa entre Tatiana, Charles i Sales...entre varios temes que no venen a cuento ix la frase per part de Charles...”es que a Londres coneixes a molta gent, però no tens amics de veres”
Contestació inmediata i simultànea de Tati i meua...”com que no?”
Charles pregunta directament a Tati...”tu has fet algún bon amic en Londres?”
A lo que Tati contesta...”of course, Sales”.

Oooooohhhh què bonico Tati!!! Li vaig donar enseguida un abraç dixos que ofeguen. I és que no m’havia parat a pensar-ho en tota consciència antes, però Tati s’ha convertit en la meua millor amiga. Hem compartit tant! Confidències, rises, tonteries, moments what’s up en la nostra tercera part Cristina, books fotogràfics, estudis...fotocòpies (jeje), cafes de niña pija londinense con el dedo up, moments melancòlics, borraxeres, bailoteos, compres d’ulleres, momentos de “mañana se me pasa”, converses de “vida en pareja” i mil moments més.

Tati, si ja tenim mono de tots els dies que per treball no mos veguem, no vuic pensar el dia de tornar a Espanya.

Et vuic un montó catalaneta!

Cena Navidad Publicidad

Perdó per fer llarga l’espera als publicitaris, però enfí, molts ja esteu informats...20 DE DESEMBRE SOPAR!!! d’antics i alguns encara permanents alumnes de Publicitat.

I és que com el torró, tots els Erasmus i perduts per la península i extranger...volvemos a casa por Navidad i tenim ganes de juntar-mos i contar-mos les mil coses que tenim per a contar, que no són poques.

Com ja ha dit la organitzadora (Rachel no podías fallarnos aunque fuese desde Suecia) els que teniu casa a Alacant aneu fent lloc per als que no...a mí una ex-flate-mate ja m’ha comentat que podrem tornar a ser flat-mates per una nit!...què waiiiiii

Lo dicho, dijous 20 de desembre a un dels tradicionals llocs: Popeye o Rincón del Lobo...per a recordar atres temps. És una data ideal, ja que els que tornem de fora ja estem i no xafa dies de Nadal, amés...jueves universitario!!!

Dixe una foto del primer sopar que ferem en primer. Què canviats estàn alguns (eh Jesús!), què caretes de xiquets ixits del cole i...s’enrecordeu de xanquete? i quins sopars, en els que plenàvem tot un bar...què bons records.

El 20 a crear més records, jo sí que estaré....i vuic vorevos jaaaaaaa, sobretot a ixes personetes que, encara que hajam tirat per costats diferents, heu sigut el meu dia a dia durant quatre anys, heu significat tant (i seguiu) i vos trobe tant a faltar!!!

The spanish barmaid

Sí, sóc l’espanyola. Amés som dos portugueses, una polaca, una australiana, un anglés i una alemana, weno i el chef que no sé d’on és.

M’agrada el treball que tinc. No paguen mal i no faig massa coses (jeje). Amés he tingut molta sort en les companyes, el jefe, els clients...tots entenen que sóc nova al treball i a l’idioma.
Les meues companyes, si tinc cap problema m’ajuden enseguida; El jefe, Jason, és molt simpàtic i també està sempre pendent de si em canse, si vuic menjar, si m’aclarixc en tot...; i en els clients estic molt contenta. Esta taberna té clients habituals que sempre estàn allí. Són una espècie de “senyors importants” o almenys tenen ixa pinta, ja que sempre venen en traje-xaqueta i es passen la vespra veguent cervessa, vi o whiskey mentre parlen de les seues “coses importants”.

El que m’agrada és que com és una taberna tranquil·la, no n’hi ha massa faena i estos homes es posen a parlar en tu, per lo que m’ajuda a millorar l’anglés, no avorrir-me i tindre una confiança suficient en ells que em permitixca poder fer-los repetir el que m’han demanat quan no els entenc. Amés n’hi han de molt divertits. N’hi han varies cuadrilletes de més joves i en una d’elles n’hi ha un argentino que m’encanta quan me parla! A mí i a les atres que treballen en mi, vamos. L’atre dia tinguerem conya tota la nit perquè l’argentino i els amics em convidaren a ixir en ells el dissabte, dia que lliurava, i les atres estaven celosetes...jejej, però tot en plan conya, totes mos duem molt a bé. El divendres, quan tancarem, mos quedarem només els treballaors i ferem fondo al barril de cervessa. Després ixirem un ratet per Londres...M’agra el meu treball.

Vos dixe una foto d’algunes companyes i el chef del divendres quan tancarem.

Vivien, Briallen, Anna i Gernci

Ja tinc treball!!!

Es veu que molts sí que creuareu els dits per mi. Sí, ahir vaig anar a fer les dos entrevistes i els vaig agradar als dos llocs! Ara me tocava dir “no” a un…ja ves, en lo que costen de trobar. Les coses, o venen de dos en dos o no venen??

Primer vaig tindre la entrevista en la taberna anglesa i em digueren que “ja em cridarien”…vamos que vaig pensar “adiós treball”.

Després, al Pret, al final de varies entrevistes i sempre en les típiques preguntes de, ja sabeu, perquè t’agradaria treballar al Pret, què aportaries...bla bla bla..., em donaren el treball. Molt bé! La única pega era que entrava a les 6:15 del mati, lo que suposa alçar-me diariament allà les 4:30 del mati!...uff!!, però todo sea por la vida en Londres, i em vaig mentalitzar.

Ara bé, a això de les 7, vaig rebre una cridà: era el de la taberna diguent-me que els havia agradat i començava el dilluns! Yupiiiiiii! Estava super-contenta, la gent que estava en mi ho pot corroborar (jajaj), dos entrevistes: dos curros, jo que pensava que l’anglés em limitaria un montó!

Ja sabeu el que hauré decidit, no? Tantejem:

a) Pret. Cafeteria en cadena tipo Mac, en el seu respectiu uniforme (i gorreta), hora d’entrada 6 del matí.

b) The Star Tavern. Tradicional taberna anglesa situada en zona rica de Londres, entre el Harrod’s i Buckingham Palace, Pub of the year no sé quantes voltes, roba mona, camarera con propinas, hora d’entrada 12 del matí.

Vos dixe una foto del meu nou treball. Ojalà totes les decisions foren tan fàcils. Gràcies a tots els que creuareu els dits per mi.

Atención publicitarios/as Universidad de Alicante 2003-2007, próximamente…

Tengo una….entrevista!!!

La cosa de la faena va poc a poc. Sé que m’he confiat un poc massa en el treball oferit per l’amigo Luís al Pret a Manger i no havia buscat més, reconec que per poques ganes. Aixina que ahir em vaig espavilar i vaig començar a enviar curriculums. Enseguida me cridaren d’un restaurant prop del Buckingham Palace i el Harrod’s!! jejej, per a entrevistar-me demà a les 9…

Hui també he anat a un bar espanyol anomenat “Bar Tapas Español La Siesta” (ja, molt cutre) per on vaig passar ahir i vaig vore un cartelet en el que buscaven gent. Vaig pensar que seria bo, ja sabeu, espanyolita, però he anat hui i ja havien llevat el cartell…oooohh

Però weno, amés hui Luís (del Pret) m’ha donat una direcció on anar i m’han fet una entrevista que…he passat! Encara que és soles la primera d’una retafila que fan al Pret. M’han dit que torne demà a les 12, per a atra entrevista…

Per tant…demà dia d’entrevistes. Estic nerviosa, contenta, asustà, preparan-me vocabulari en anglés... ”Perfa” creueu els dits per mi, o trobe ja curro o me’n torne a Spain...mmm i no sigau roins els que voleu que torne.

(Gràcies pels ànims que alguna genteta m’envia des d’Espanya. I he de dir, que Keira està donant-me molts ànims també, és una bellísima persona.)

Quan diferent…

He tornat al mateix Londres però em pareix que és totalment diferent. He canviat de casa, ja no tinc classes, estic buscant treball, fa molt més fred!, me falta genteta…

En la nova casa compartixc habitació, però estic molt contenta perquè tinc una companya francesa molt maja i la nostra habitació és enoooorme. La vitat, he tingut molta sort. Amés, visc en 5 persones més: una de Rùssia, u de Georgia, u de França, una de Ganna i una (crec que) de Suïssa. La vitat que la casa està xula i la gent és divertida, i m’obligue a parlar anglés en tot moment!

En el tema de coses a fer al llarg del dia…arribe a avorrir-me…increïble en Londres! Vaig acabar les classes el dia que vaig tornar a Sueca, encara estic en busca de treball, a casa hem estat tres dies sense Internet (uff!), la mitat de la gent en la que em passava el dia estàn a Espanya…i els tiré un montó de menos.

Menos mal que Keira (la meua room-mate) i jo hem fet bona lliga i mos passem el dia per Londres fent o veguent coses. El dissabte, buscant treball, va ser una risa, mos va passar de tot i és que damunt les dos estem com una “regaora”.

Amés, ahir vaig quedar per a dinar en William i Charles! Els dos companys de classe que estàn ara a Londres. A que no sabeu on vaig acabar?...fent de personal shopper per a Charles. Sí, gent, hasta en Londres m’agarren ja per a comprar la roba a la gent, què locura! Ara, el xic va acabar compran-se un traje-xaqueta, que, sumat a ell, era com pa llevar el hipo! Segur que troba treball enseguida.

Iiiii……el dijous arriba Tatiana!!! Mi niñaaaaa…ja tinc ganes de vore-la!

Vos dixe una foto dels dos, Charles i Tati, de la última nit que estaguerem tots junts.

I’m looking for a job

Sí, esta volta he tornat a Londres en el propòsit de “pencar” un poquet. Més que res per pagar-me l’estància, ja que tanta vida a Londres està començant a afectar a la meua butxaca.

Antes de tornar a Sueca em vaig dixar un treball mig aparaulat.
Baix de les meues classes n’hi ha una cafeteria, el famós “Pret a Manger”, a la que anavem sempre i on coneguerem a Luís, un xic espanyol de lo més majo que tots els dies mos convidava a Cristina a Tatiana i a mi al cafenet i que va resultar ser el “manager” d’ixa tenda.
Un dia li vaig comentar que buscava treball per a quan tornara d’Espanya i em va dir que ell em clavaria en ixa cafeteria, clar està que antes tenia que passar les respectives entrevistes.
Res, el divendres li vaig donar els meus datos i em va dir que al llarg d’esta semana em cridarien, que el treball el tenia asegurat.
A dia de hui encara no m’han cridat…i vuic començar ja!

De totes formes, per si açò fallara, el dissabte anarem Keira i jo a patejar-mos mig Londres en busca d’un treball. Entregarem mil curriculums i seguim a la espera.

Comença a fer-se avorrit/inquietant el no tindre res a fer a London. Weno, avorrit no massa, ja que a Londres sempre n’hi han coses a fer, jeje, però inquietant un poc. Si no trobe treball pronte, la meua tornada a Espanya tindrà que ser antes de lo previst...què passarà?

M'he llevat una espineta

Gran espineta la que m’he llevat. Sabía, mentira, esperava que les paraules d’ahir arribaren. I menos mal. Tota rosa té una espina, però esta era dolorosa.

“Amics per a lo bo i per a lo mal, no?”

He tirat de menos dies normals en un “no digues res, no”, tu diries un “q pasa q te jode?”, i jo seguiria en un “tonto”.

Abraçet o carxot?

El meu tete

Vaig a donar-me el plaer de dedicar-li unes paraules al meu germà en el blog. I és que des de que vaig vindre a Londres en setembre que soles l’he vist quatre dies i mal contats !! Te tire un montó de menos tete!

Clar, he estat poquets dies en Sueca, però ha coincidit que ell no ha parat de viatjar pel treball. Ara se me n’ha anat a Corea!!!
Jolin, des de que estàs de ingeniero important que no te vec el pèl. De totes formes te vec content en lo que fas i dixam publicar-ho…l’han fet fijo ja!!! Enhorabona!
El meu germà és una persona d’estes que naixen en estrel·la, té una sort que no se la acaba de vore i jo m’alegre un montó…aixina puc fardar de germà!!!

Qui anava a dir que ixos dies avorrits en casa els dos, fent tonteries, perquè no sabem fer atra cosa (weno sí, discutir), passarien a ser dies en els que la casa pareix quedar-se buida, sense mosatros, i com a molt podem enviar-mos alguna parida per mail.

Ja tinc ganes de tornar a voret i tindre un dia sencer de no fer res els dos per casa, en ixos pijames tan xulos que tenim, fent rabiar a la mamà, discutint, pican-mos en la singstar i ballant o simplement…fent els pavos.

Te vuic tete.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Torne a Londres carregà d’ànims per tots estos dies que he estat a Sueca. I és que totes i cada una de les persones en les que he passat estos dies heu fet que em sentira molt volguda. M’heu…mimat, malcriat, volgut, esperat, fet riure, fet passar bons moments de festa, demostrat carinyo, plorat, demostrat que seguiu estant ahí…què més podia demanar??

Va a permitir-me algú que pose les seues paraules de…”lo bo d’una despedida?…que en un temps es convertirà en una benvinguda” pues sí, i més sabent que tinc gent que m’espereu.

No m’oblide de tu!

Teta!!! de veres creuies que anava a oblidar-me i/o passar de tu?? Pareix mentira que em conegues tant. Estava esperant a que em passareu les fotos, però ja que no tinc res, te l’he furtat del blog. Pensava que tindriem alguna en la que ixiriem més wapetes...però es veu que és de veres això de que “aunque la mona se vista de seda...” i ahí n’hi han dos mones!! Jajajjaj. Què va, pavi! Estaves wapísima en la teua confirmació i com ja te vaig dir...a que va ixir tot de lujo?

Pues sí genteta, ésta és Paula (la meua teta per als amics) i el dissabte es va confirmar. Éste va ser un dels motius pels que vaig anar a Sueca per uns dies…que la xiqueta no parava de pegar-me la tabarra en que no estaria ixe dia, total per a que li aparega en plan sorpresa i me diga un “sabia que anaves a estar ací”…jejej (tranquila Paula no era tabarra…pa tabarres ja saps quines ;))

Com ja t’he dit en atre moment, gràcies per tot. Gràcies per la entrà. Gràcies per la paella. Gràcies per pujar-me els ànims en cosetes insignificants, en moments que, encara que digues que sabies la sorpresa, et vec la cara de felicitat. Gràcies pel suc de l’atre dia. Gràcies per estar ahí en els moments de bajona. Gràcies per ixes tabarres que ja sabem, (msn, mar, cotxes en cançoneta o palomitas de maiz…jejej)...i no pararia de donar-te les gràcies per mil coses més!

M’alegre que ixira tan be la teua confirmació. Sé que disfrutares molt, t’ho veia en la cara.

PD: no t’oblides d’actualizar!...que ja m’has dit que tens algo a contar…què farem del club? Qui abandonarà primer?...s’accepten apostes!

Our last night?

Anoche, y voy a escribir en castellano para que me pueda leer toda esta gente, ya que va por ellos, salimos a esos sitios que tanto nos gustan de Londres, era la despedida. Joooooo…¿y de verdad puede que no vuelva a ver a alguno de vosotros?

Sé que cuando vuelva a Londres mi niña Tati, Charles o William seguirán allí. Pero, ¿Y Cristina? ¿Y Agustín?, mis dos niños, los primeros que conocí, qué especiales habéis sido ¿Y Salva, Nando, Isa, Carol, los colombianos, los mejicanos, los franceses...?

En las cabezas queda este maravilloso mes, (gracias beca del ministerio), pero más aún quedará en la mía la noche de ayer (Cristina, creo que he decidido ya que me quedo con Covent Garden).
Era consciente de que quería disfrutar cada momento (y sí, Tati, la que más en Londres, ¿se notaba? jejej)

Tati, Cristina y yo en momento muy borrachas

¿Cómo explicar ese botellón de vino blanco en un mágico sitio llamado Covent Garden?

¿Cómo explicar ese baile de “Your song” acústica dedicada a nosotros por el cantante del Covent?

¿Cómo explicar esos momentos tontería “what’s up” o el chiste del “qué pasa tronco”?

¿Cómo explicar el reportaje fotográfico de las tres “models” que por eso no comen chicken&chips?

¿Cómo explicar esos ratos fantásticos de baile con vosotros en el Verve?

¿Cómo explicar ese…”Cris, ¿sabes que?”?

¿Cómo explicar ese inglés when we’re drunk?

¿Cómo explicar que lo pasé genial anoche con vosotros?

¿Cómo explicar que os quiero un montón?

¿Cómo explicar...que no os voy a olvidar

Espero que no sea "our last night"

Sorpresa!

He dixat Londres uns dies per vindre a Sueca! Pensat i fet, en plan que no vaig a dir-ho a ningú i aparec en plan sorpresa.

Ja tenia “morrinya" de la meua terreta, la meua genteta, la meua habitació, el calor i oloreta a València…i ací estic…a més, teta, no podia fallar-te a ixe dia teu.

Venia feta balets. Un viatje sempre cansa, però més después d’este mes tan meravellós (en el que no he parat!) i més encara después de les poques hores dormides hui a causa d’una festeta de despedida anit i la matinà per agarrar l'avió. Però arribar a Sueca m’ha acabat de fer balets…no sabeu els abraços que he tingut que soportar (i que m’han encantat!), sobre tot ixe interminable de ma iaia…la pobra dona encara està plorant de la sorpresa…aiiii

La veritat que venia un poquet feta xof per tota la gent tan especial que he dixat a Londres i no sé quan tornaré a vore, però m’ha pujat prou la moral vore les cares de sorpresa de la meua genteta al vorem. Me quede en tres: ma iaia vinga el crit, Paula ixint de l’ascensor i la meua cosina Paula desde llunt descifrant si era jo.

Una per la meua super-room-mate

Paulaaaaa...m'has fet emocionar en lo que m'has dit. Has merescut que et dedique esta entrà. Sí que estaré a finals de novembre i sí que vuic que vingau a vorem! Et tire un montó de menos!!! El finde va començar super-bé, però ha acabat un poquet al contrari. Ahir vaig tindre dia de gran bajona i hui no s'ha solucionat res. Damunt...I also have my days! ja ves, inclús a distància sen's coordina! com al piset!

jooooo...vuic vore-vos, però els vols a Jönkoping són carísims...(imaginat tot el que et vol Jordi!). El divendres vaig vore a Leticia! (sols deu minutets perquè ella estava de sopar de treball i no parava la pobra) i el dumenge va vindre Raquel. Perfí gent-no-desconeguda en qui parlar cara a cara de la vida que tinc apartà per uns mesets a Sueca!

Lo de l’oratge...hem de saber conviure en ell, sabiem que, tant a Suècia com a Londres, anavem a tindre núvols i plujes (per cert, Leticia m’ha viciat a vore contínuament el temps a Internet!);

Lo dels exàmens tranquila...Paula tu eres una màquina, no et preocupes que segur que t’ixen de "maravilla"!;

I lo de la semana xunga que veus vindre..."pensa que tot anirà bé, que segur que ix aixina"...és el consell que antes de vindre jo a Londres em va donar una bona amiga, tú.

Ex-room-mate, per molt que vinguen coses noves tenim molts records, encara que siguen minúsculs (com el nòrdic del ikea a la nostra habitació) que fan que mai oblidem tot el que hem passat. A mí m'ajuden a pensar que poden passar-me coses bones...com vosatros.

A vore quan coincidim pel msn!! moooolta sorteta als exàmens i moooolts besitos!
Jo també et vuic un montó! espere haver-te pujat un poquet els ànims, amés, segur que les dos mega-companyes que tens ahí ho conseguixen, que són de lo milloret, tenen un cor que no els cap dins seua.

Vaig carregar massa la maleta

Ho senc però és aixina.

Volia dixar-me coses a Sueca i volar a Londres, però es veu que ha segut impossible i, sense intenció alguna, les vaig posar a la maleta. Coses que pesaven un montó i no volia carregar, pq ja havia carregat prou en elles quan estava allí.

Pesos de persones que creuia oblidaes, pesos d’amistats que m’han decepcionat (i molt), pesos de situacions difícils passaes i tragaetes, pesos d’etapes acabaes que costen afrontar…

A pesar d’estar disfrutant tant Londres, coneguent a gent tant especial, em fan mal els hombros de dur estos pesos damunt meua.

Pensava que podria asimilar-los i desfer-me d’ells d’esta manera, però, perquè costa tant? Serà perquè eren pesos que realment eren importants? Serà perquè kilòmetres i kilòmetres de distància no és la millor solució?

La resposta no la sé, i costa caminar per Londres en tant de pes a l’esquena, perquè seguixen ahí. Ho senc, dol però és aixina.

Nada que descubra lo que siento
Que este día fue perfecto y parezco tan feliz
Nada como que hace mucho tiempo
Que me cuesta sonreír

Ya he tenido suficiente
Necesito a alguien que comprenda
Que estoy sola en medio de un montón de gente

Todos los juguetes rotos
Todos los amantes locos
Todos los zapatos de charol

Todas las casitas de muñecas
Donde celebraba fiestas
Donde solo estaba yo

Quiero vivir, quiero gritar
Quiero sentir el universo sobre mi
Quiero correr en libertad
Quiero llorar de felicidad

Quiero vivir
Quiero sentir el universo sobre mi
Como un naufrago en el mar
Quiero encontrar mi sitio
Sólo encontrar mi sitio

-----------------------

Trossets d'una cançó d'eixe grup que tant m'agrà, Amaral.

I haven’t got words

El dimats quan tornem a classe i la mestra mos pregunte què tal el finde alguns direm…I haven’t got words to describe it…jejej. I què nit la d’ahir.

Botelló (ací no està prohibit!) al Starbucks coffee, jejej. Tinguerem hasta gel! ;)
Party-boat al Tàmesis, en musiqueta espanyola...i algunes que no sentia des de Punta Cana!
...i què guapeta la vista des del barco, el Big Ben i el London Eye iluminats davant nostra
...i què boniquet el passeig pel centro de Londres de nit
...

I haven’t got words, ¿si ya empieza así?...

I weno, que en tanta cosa no em dona temps a actualitzar el blog, per això quan entre ho conte tot de tro.

Ara ja puc dir que estic instal·laeta a Londres. “Más o menos” tot va apanyant-se.

Per una part la casa (i quin de mal de cap), menos mal que ja és tot normal, inclús el meu esguinçe està curant-se.

Per atra part el mòbil, que vaig i em compre un mòbil anglés, per a que les cridaes m’ixquen millor, i la companyia que em compre, als dos dies té no se quin problema (perquè jo encara no m’he aclarit) i no puc cridar…hasta anit que ja va començar a anar. Damunt, no donàven cap solució alternativa ni te compensaven « por daños i perjuicios »…quanta indignació!

Per atre costat…la classe…ara ja m’entere de coses a classe! Damunt de que, sense saber com, l’exàmen va dir que em tocava un nivell més alt que els dels companys espanyols que ja havia conegut (jo volia anar en ells!), va i la tia burra de la recepció s’enganya i encara m’envia a un nivell més alt del que m’havia tocat…aixina com volia que pillara algo? Si a classe feien comentaris de text pijor dels que feia jo pa selectiu!
Pero weno, com parlant s’apanyen les coses, hem conseguit que em posen en els compis d’Espanya! Jejej, ahí dixe una foto d’uns quants. En falten perquè la nit anterior ixirem de festeta i tots no foren tant responsables com els que ixim a la foto jejej. Per cert, la mestra és Magda, la xica d’ulleretes que està a la dreta.

Amés, perfí hem anat al Harrod’s!…ixa tenda tant “trascendental” que diu algú, eh? Jaajaj…coses xulísimes; els preus, pa llevar el hipo; l’ascensor, pareixia no se qué; i els aseos…això què era? Més grans que ma casa sencera, feia hasta cosa xafar el piso.

I weno, que este finde vaig a vore a genteta de la que conec.
- Leticia està a Londres! per una fira del seu treball...esta nit hem quedat! què ganes tinc de voret ex-flat-made!
- Raquel ve el dumenge. Encara que els de l'agència també estàn fent-li un empastre en el tema de l'allotjament...Raquel estate tranquila que el meu llit és enorme, jejje
- I el tercer company publicitari que voré este finde és Luís. Ve el dissabte a quedar-se també una temporaeta a estudiar.

Poc a poc

La veritat, no sé si és la forma en que vec jo les coses, o que realment la mala sort m’ha perseguit estes primeres semanes per Londres. Almenys, ara ja va millorant tot. Perfí estic a la casa que em tocava. Después d’un gran baixó el divendres (i tete, “gràcies per fer-me plorar més”) perquè els de l’agència no m’havien avisat de res i jo tenia que dixar la casa en la que estava, em vaig solucionar jo la papeleta com vaig poder i ja vaig vindre el dissabte passat. Per cert, dels de l’agència encara no sé res…què impresentables!
Be, después de hores de tratament, la meua habitació pareix habitable, jeje…es grandeta, però lo millor és el llit…és enorme!!! Vaig tindre que anar a comprar-me llençols aposta i tot! A les fotos es pot vore el antes i el después de l’habitació.

La casa també és gran. Són dos pisos on vivim 5 persones: 4 francesos i jo, aixina que igual torne a Espanya sabent més francés que anglés! Per lo menos són tots majos, m’ajudaren en tot el cacau de la clau (ja que els de l’agència havien passat), m’ajudaren a arreglar el quarto, em dugueren a fer la compra… i weno, diria que la única pega és que em costa agarrar les bromes que fan…mira que són roins eh??? N’hi ha un que casi intente evitar-lo perquè s’endu la palma! Però weno, pel resto de coses tot bé…inclús els aseos i la cuina estàn nets! ejjej

Com a anècdota, vos dixe una preciosa imatge de com he tingut el peu estos dies, después de caurem per les meravelloses escales de moqueta de la casa i fer-me un esguince…açò és una xicoteta part de la sort que m’ha perseguit estes semanes jejej