Solía decir que siempre tenía sus colores preferidos. Ella se preguntó si tendría los colores del arco iris para una noche. Pero él ya los estaba pintando.

Virus, virus, virus…

Hola??? Hola!!! Sí, no m’he mort, per poc, en estes semanes en tant de virus. El virus de la grip, el virus informàtic, el virus del “fín de las prácticas” (oooohh), el virus de l’amor, el virus que solem anomenar resaca, el virus de les quatre parets de la casa (que se'm mengen!), atre virus que s’anomena “pares” (que jo en el fondo vos vuic molt, però ja sabeu açò d’estar tant de temps junts…), o un virus que s’ha estés per un montó de persones del meu voltant estos dies que és el de “els sustos i mals rollos en les parelles”.

Què està passant? A tots els que esteu sentint-se al·ludits, però a què jugueu? Si tens al costat a la persona que vols, encara que ara parega estar penjant d’un filet, espavila i no la dixes anar per tonteries!
“m’espere a vore què fa”, “li done temps a vore què diu”, “es què ara no sé lo que pense jo”, “mostre durea a vore si s’ho curra més”, “a vore si reacciona asoletes”...ehhh holaaaa, reacciona tú, perquè saps que tindre ahí a ixa persona és lo més bonico que t’ha passat, sinò no tindries ixa preocupació.

No hagas con el amor lo que un niño con un globo, que por jugar lo pierde y por perderlo llora.

A vosatros. C, M, C, P, N.

La mujer perfecta

Nasrudin conversaba con un amigo.

- Entonces, ¿nunca pensaste en casarte?

- Sí, pensé –respondió Nasrudin. – En mi juventud resolví buscar a la mujer perfecta. Crucé el desierto, llegué a Damasco y conocí a una mujer muy espiritual y linda; pero ella no sabía nada de las cosas de este mundo.
Continué viajando y fui a Isfahan; allí encontré a una mujer que conocía el reino de la materia y el del espíritu, pero no era bonita.
Entonces, resolví ir hasta El Cairo, donde cené en la casa de una moza bonita, religiosa y conocedora de la realidad material.

- ¿Y por qué no te casaste con ella?

- ¡Ah, compañero mío! Lamentablemente ella también quería un hombre perfecto...

Paulo Coelho en La mujer perfecta

Fins l’any que ve Falles!

Ja hem cremat les del 2008, després d’una semana fallera més llarga que de costum i que a algunes mos ha costat aguantar hasta el final. Li tirem la culpa a que este any queien més llargues que de costum, però no mos parem a pensar que l’edat va pesant…
La veritat que duiem des del divendres sense parar totes les nits de casals, que al casal de la Bernat no teniem ball? al de la Mercat que anavem (un saludo a les super-estupendes!), i això a la nostra edat ja va passant factura.

En resum: unes Falles per al record. Al final vaig poder conseguir els dies lliures a l’agència, disfrutar les Falles al màxim i lluir el meu traje nou! Genial tota la gent en la que he estat estes Falles, des del principi hasta el final. I amés hem tingut una nova fallereta a la colla: Aitana!!! segur que va a ser una Fallera al 100%

Mes de març, dia de la dona treballadora, dones en publicitat, revista València City, Grupo Forja, departament executives de comptes

Si algú es troba a les seues mans un exemplar de València City podrà vore-mos a este article dedicat a les dones en el mes de la dona treballadora.

Zum Geburtstag viel Glück!!!

Tininini tininini tinini….que hoy es el cumple de esta nineta! Una gran mujer que conocí en Londres y me enseñó un montón de positivismo y de cosas de la vida.

Llevo todo el día la sonrisa en la cara porque me acuerdo de que es tu cumple y al acordarme de ti me vienen a la cabeza mil recuerdos de nuestras aventuretas por Londres…joliiiiiin, y te echo tanto de menos!

Porque, aunque seguimos en contacto el Oioioioioioi no suena igual que en directo, ni los ataques de risa (te acuerdas la mañana que íbamos a Portobello en el metro llenísimo? O cuando me contabas tu peripecia nocturna la noche que no quedaban trenes? O los cambios de look que le hacíamos a Magda? O cuando pretendíamos que el policía se hiciese la foto de serio con nuestro “what’s up”?...) y porque en fotos no aprecio el azul de los ojos de los lápices de colores, y porque creo que estoy olvidando el azul de tus botas, o las horas de turismo, o la serie de vestiditos, o lo sorprendidas que nos quedábamos nuestros días de compras en el Prymark, o las tandas de baile que nos pegábamos (la noche del brasileño? jejej), o los mil idiomas que sabes hablar, o aquella última noche cantando en el autobús (algo que guardo con mucho cariño) o nuestra locura en los mercaillos (oioioioioiiii), o aquella mañana por teléfono “que has hecho” con tu peculiar tono, o los grandes momentos de las tres niñas juntas...
¿Pero qué digo? ¡Todo eso no se me va a olvidar en la vida! Además, tengo las mil fotos de recuerdo…pero qué micos somos y cuánto te quiero!

Aun no he parado de pensar la suerte que tuve en que nuestros caminos se juntasen. Felicidades Cristineta!

PD: Enhorabuena por tu examen de alemán…cómete Alemania!

Custom Paper Toyz

Puc gastar el temps lliure d’un dia analitzant l’alfombra roja del Oscars (poques ganes en currar-se els famosos els trajes este any, eh?) o estar hores cara la tele i després intentar tornar en mi després dels intensos debats d’uns quants personajillos…ai perdoneu!...personalitats, que conduixen este pais…o entrar al messenger i tindre converses que en el fondo venen a ser…xorres? innecessàries? I després de totes estes coses pensar…però què pèrdua de temps!
Però enseguideta em diu Mike (es bien), company creatiu de l’agència…Sales, que el viernes inauguro la exposición, te vienes, no?...i una ja pensa…veus? Si no és tan difícil fer coses que valguen la pena.

Mike forma, junt al seu amic Kipon, el “Most Wanted Paper”. Crearen un concurs, a nivell nacional, de disseny de custom paper toyz (o per entendreu, ninotets de paper) relacionats en el take away tan usual en les nostres vides.
Bé, ara tots estos dissenys s’exposen per tota Espanya i el divendres arriben a València. A les 7 la inauguració. S’especta creativitat, diversió, curiositat, gent del món del disseny i, sens dubte, poca pèrdua de temps. Jo segur que vaig.

I quant de temps!

Que sí, que ja ho sé. No puc tindre un blog i abandonar-lo aixina com si una mare abandonara al seu fill. I m’inventaria mil excuses del perquè fa tant que no escric, però pa què perdre el temps?
Almenys, vos calmaré ixes ansioses ganes per saber de mí (ja ja…) en un xicotet resum del que he fet estos dies: faena i falla.

Sí, i és que ja he passat de mitja a jornada completa a l’agència. Amés sumeu reunions de la falla, soparets al casal, sopars de faena, mascletaes, proves del traje de fallera (sí, encara no el tinc acabat) confecció de disfras, paelles, cavalgata...què ja estem en Falles!!!

Un dissabte de Sant Valentí

Qui diu que quan et fas major ja no disfrutes?? Jo, però bueno, quedava bé començar aixina. I és que el dissabte va ser un d’ixos (la veritat que ja ne duguem uns quants) que disfrutes com xiquets, inclús ferem jocs i menjarem llepolies.

A Jose, el nostre “queridísimo” amo del Tabasco, per celebrar Sant Valentí se li va ocórrer el joc de les parelles. I tots "grandassos" anàvem en pegatines en les que tenies que buscar a la parella. Bé, al final podeu imaginar-se com anaven tots de pegatinetes, amés de regals, piruletes, flors i algun que atre xupito de més.

Ací una va fer de Melanie (i al final no vaig beure en el meu Banderas), de Letizia, de Supergirl, de Eva, de Julieta, de 13 (buscant a Martes), de Victoria, de mona…cal comentar, impossible no partir-se de la risa, el moment en que Ken va trobar a Barbie (por la noche Barbi-Roja), la coincidència del Darek i la Obregón o el Hansel que Gretel mai va trobar.

Per acabar la nit, quan Corbera mos va tancar les portes, a Sueca que anarem, on vaig vore a gent que no veia feia una eternitat com Noelia, Inma, Elisabeth, Campos, el meu cosí…i és que, qui diu que quan et fas major ja no disfrutes??

Jo, a Juan Luís Guerra

Els creatius de l’agència han tingut la brillant idea de fer “El Disco del Amor del Grupo Forja” en honor al 14 de Febrer que s’acosta. Este disco el tindrem tots els treballadors el dia de Sant Valentí i està format per cançons elegides per mosatros. Cadascú dels que formem part de l’agència tenia que aportar una cançó que fora especial per a ell, que significara o li recordara a ixa persona o ixe moment especial (clar, contem en que el disco és de Sant Valentí). Bé, jo he elegit a Juan Luís Guerra…quisiera ser un pez, para tocar mi nariz en tu pecera y hacer burbujas de amor por donde quiera, uhuhuhuh…ja vos parlaré més del disco quan ixca.

Per cert, hui felicitar a Carles!
Este petano que sempre té les idees i els sermons adequats en el moment adequat i que segur que quan vega açò em crida per a pegar-me un puro per la vergonya que té pa estes coses. El meu àngel de la guarda. Una màquina. Seguix aixina, t’aprecie molt.
21 besitos!

ja venen Falles!

De fet, en Sueca tenim l’ambient faller tot l’any. Que si el mig any faller, que si la festa que va molar un montó de l’agermanor (i que em vaig perdre estaguent a Londres), paelles, proclamacions, presentacions…i més que res a gener, la pistoletà d’entrada a les Falles a Sueca : el concurs de play-backs i sainets de falles.

I és que en Sueca mos agarrem molt enserio això dels play-backs fallers. Ja des de finals d’estiu totes les comissions es posen a pensar i assajar...encara que tots sabem a qui li donaràn el primer premi, i no comentaré res més d’este tema, cadascú que pense el que vuiga.

Jo este és el primer any que no he ixit pel tema este d’estar a Londres (estic donant-me conter que el estar a Londres m’ha llevat un trosset del meu instint faller). Però el que sí ha ixit és el meu germà. Tot un enginyer que s’ha tirat tres mesos de passar dels matins en traje-xaqueta a les nits en xandal per a assajar. Jo puc dir orgullosament, com a estilista i coreógrafa seua, que els passos que li vaig assajar els va fer tots i ben fets.


Vos dixe uns trossets del play-back, atenció a la pose “famera” final. És fàcil de trobar, és l'únic xic, exceptuant al que intenta fer de negre.

Més d’una semana abandonant al blog!

És que no he tingut temps intentant entendre el discurs d’Alfredo Landa als Goya, ultimant el meu nou traje de fallera, analizant l’alfombra verda, fent els cartellets dels Júniors, atenent a les campanyes electorals del 9M (tanta cosa total per a que dos dies antes facen un atemptat i oblides les campanyes), demanant favors importants al meu germà i que no me’ls faça, fent hores i hores a Grupo Forja antes d’anar a donar classes d’anglés als nanos, mirant els play-backs i sainets de les falles, estaguent ausent, vegent el procés de construcció de la pista de Fòrmula 1 a València…i bé, a mi ma mare sempre m’ha dit que tot el que comença per “és que” és mentira. Això voldria dir que he estat sense ganes i passota estos dies?

Una semana a l’agència i…

…he sobrevisqut! Em pensava que a la primera semana tindria ganes de morir-me mentre l’agència em posaria uns cascos al cap per a contestar a les cridades i pararia a les 10:00 per dur-los els cafés després de fer fotocòpies al departament ejecutiu i arreplegar el traje de ballet de la filla del jefe de la tintoreria.

Però no ha sigut aixina. El primer dia em vaig trobar en un equip d'executius de comptes de lo més simpàtic i atent, una taula pròpia en tot el material (i decoració) i un ordinador que tenia instalades totes les necessitats al meu nom. Wow! Allò què era? Si tinc hasta un mail propi en l’agència! I el primer matí vaig començar a rebre correus de treballadors de tots els departaments dessitjant-me sort. Qui no vol que estiga contenta aixina?

I el que més ve a importar, no els duc café i fotocòpies, compten en mi com a una més, clar està, en les limitacions de que sóc nova. Temps. Divendres, sopar d’empresa, comencem bé.
Jo de major vuic ser treballadora de Grupo Forja

Happy Birthday…to you!

What’s up, té, dedo up, gafas fashion, gorritos, mercaillos, vino blanco, covent, bailes, verve, cantos, caras tontas, beautiful girl, rehab, san páncreas, champagne, tai, tufnell park, capuchino gratis, sala conciertos, magda, bailes brasileños, barna-valencia, fotos únicas, mañana se me pasa, buenas comidas, botas de chica, artista… i de ganxells de curtina.

Felicitats Tatiana!!!

Per a què dir-te tot el que te trobe a faltar, si de sobra saps que són muntonaes. Molta sort a Londres i 24 petonets.

Ai quin sustet!

Estos dies estic pegant-li moltes voltes al cap sobre el meu futur, i és que he tingut un cap de setmana en el que se m'han juntat varies xarles de persones diferents. He de dir que algunes de més profit que atres (a cadascú que s’aplique el cuento). Sóc conscient de tot el que heu estat diguent-me tots, respecte a tots els temes. Entenc lo que estic fent i lo que no, també podria entendre, encara que no donar la raó, al tema de la valoració (o era infravaloració? jejej) o conseguir algunes coses…I he de donar les gràcies als que m’heu donat ànims.

De entre tots, el tema destacat: el futur profesional. Vale, hem acabat la carrera, i ara què?
Dixar-mos el cap, el temps i la butxaca en cursos, masters, postgraus, CAP, pràctiques...i una infinitat de possibilitats més per tal de poder tindre un currícul suficient que li agrade a alguna empresa, i tot això sols ho haurem aconseguit quan ja hajam arribat casi als 30 i resultarà que el que busquen estes empreses és gent més jove en idees més fresques. Espere estar equivocà.

Del que no estic gens equivocà és d’esta paradoxa de que busquen gent jove, en experiencia i bona cosa de formació.
A vore, per formar-me, necessite dines i temps; per tindre dines, treballar (o uns pares mega rics); per treballar, formació i que no haja passat molt el temps, amés d’experiència prèvia; açò es contradiu en que si volia estudiar necessitava més temps. Veritat que ja esteu fets un lio? Ara vos he dixat clar el calfament de cap dels nous llicenciats. El que ens queda és traure diners d’alguns mac-treballets-king-&-company per pagar-mos tots ixos masters i esperar que dins de dos o tres o quatre anys més les empreses estiguen interesades en mosatros.
A mi sempre em quedarà Correus.

Per cert, demà comence les pràctiques a l’agència en València. Tal volta tot este mal de cap em vinga per la por d’afrontar un lloc de treball al que no crec estar preparà (entre atres coses, per una formació un tant incompetent que m’han donat a la carrera). Espere estar una volta més equivocà. Ai quin sustet!! Sustet? No!...a per totes!!!

http://www.grupoforja.es/

Hui? El cumple de la meua teta!!!

Impossible no enrecordar-se del dia de hui…du un mes fent-mos memòria!
FELICITATS PAULA!!!

17 anyets que me fa (i qui els pillara) este personajillo, vice-presi del club, la de les tabarretes, la meua successora (que ja és millor monitora!), la del genoll i els metges, la wela que li’n donen pa salar, la dels pams i les actualitzacions, que vol viatjar i no sap com però mai pot, companyera de morenor, copiloto, recoge-palomitas dels cotxes, fotógrafa incansable, que sempre està al meu costat en la llitera, converses interminables, que no me tragava i dia que era antipàtica, s’adorm en ulleres i es desperta pa fer callar la filarmònica però sense llevarse-les, pava de la vida, que mai m’ha fallat, pujaora d’ànims, impossible d'enfadar-me en ella, que es riu totes les meues tonteries, imposible de sorprendre i, entre una infinitat de coses més, la meua teta, a la que vuic un montó!!!

Que en complisques moltíííííííííííííííísims més i tot açò seguisca igual durant tots ixos (menos lo del genoll). M’encanta la nostra amistat, el nostre dia a dia tant al cantó de casa com a un potosí de kilòmetres. Recorda…perduda i al cantó.
17 besets teta.

La foto de cosins

Com m’he quedat sense foto glamorosa després de la peculiar entrega de “Globos de Oro” d’este any (i molt bé que em pareix), he decidit ensenyar-vos el glamour que tenim en la ja tradicional foto de cosins.

Esta foto es passa tot l’any a l’entraeta de casa dels meus iaios i, a cada any en fem una diferent en el dinar del dia de Nadal. Això si, sempre al mateix lloc i en les mateixes posicions. Dóna igual si els que anaven davant han crescut tant que tapen als que anaven darrere i s’han quedat més baixets (eh Covadonga?). Be, he de dir que la d’este any és diferent, sols havia que vore-mos a tots en la foto oficial com per a entendre que este any perfectament es pót gastar esta atra foto. Sóm tots els cosins, el dia de Nadal.

Vos dixe algunes d'atres anys, mireu quins cosins més wapos que tinc!

Pintor que pintas con amor

En este cas, pintores. Ma mare i jo. Ella té uns dies de vacances i jo hasta el 22 no comence a l’agencia, aixina que ahir decidirem pintar la casa. I és que com fa la dita, “qui no té faena Déu li’n dona”.

Ara bé, rapidessa i professionalitat no sé, però rises i monaes?? Totes les que volgau. Sols comentaré que anem a tindre pesadilles en el color salmó.

Ammm…i felicitar a Noelia, que hui és el seu aniversari, 24!!! i, amés, después de tanta batalleta (jejej, me perdonaràs però no puc evitar la risa cada volta que m’imagine la situació) ja té asegurà la data que volia. Aixina que el DOBLE DE FELICITATS NOELI!!!

En el 2008, a per totes!

Ha acabat un any molt intens. En el que han acabat moltes etapes de la meua vida, però han començat atres moltes; se m’han tancat moltes portes, però se m’han obert atres moltes; alguns m’han destrossat el cor, però atres me l’han construït. He plorat com mai, però també he rist com mai. He pencat molt, però he disfrutat tot el que he sabut. Ha hagut gent que m’ha llastimat, però han vingut molts amics a oferir-me el seu hombro. Igual he tingut moltes complicacions, però he complit somnis.

Hauré caigut molts bacs en 2007, però he conseguit acabar el ball en un fort aplaudiment.

Alguns diuen que tinc sort, jo pense que quan desitjes algo de tot cor, es fa realitat…curranteu un poc, clar ;) En el 2008…a per totes!

Feliç any nou a tots!!!