Vaig carregar massa la maleta

Ho senc però és aixina.

Volia dixar-me coses a Sueca i volar a Londres, però es veu que ha segut impossible i, sense intenció alguna, les vaig posar a la maleta. Coses que pesaven un montó i no volia carregar, pq ja havia carregat prou en elles quan estava allí.

Pesos de persones que creuia oblidaes, pesos d’amistats que m’han decepcionat (i molt), pesos de situacions difícils passaes i tragaetes, pesos d’etapes acabaes que costen afrontar…

A pesar d’estar disfrutant tant Londres, coneguent a gent tant especial, em fan mal els hombros de dur estos pesos damunt meua.

Pensava que podria asimilar-los i desfer-me d’ells d’esta manera, però, perquè costa tant? Serà perquè eren pesos que realment eren importants? Serà perquè kilòmetres i kilòmetres de distància no és la millor solució?

La resposta no la sé, i costa caminar per Londres en tant de pes a l’esquena, perquè seguixen ahí. Ho senc, dol però és aixina.

Nada que descubra lo que siento
Que este día fue perfecto y parezco tan feliz
Nada como que hace mucho tiempo
Que me cuesta sonreír

Ya he tenido suficiente
Necesito a alguien que comprenda
Que estoy sola en medio de un montón de gente

Todos los juguetes rotos
Todos los amantes locos
Todos los zapatos de charol

Todas las casitas de muñecas
Donde celebraba fiestas
Donde solo estaba yo

Quiero vivir, quiero gritar
Quiero sentir el universo sobre mi
Quiero correr en libertad
Quiero llorar de felicidad

Quiero vivir
Quiero sentir el universo sobre mi
Como un naufrago en el mar
Quiero encontrar mi sitio
Sólo encontrar mi sitio

-----------------------

Trossets d'una cançó d'eixe grup que tant m'agrà, Amaral.