El dumenge ferem una mini-festeta tots els de la casa en motiu de la meua despedida. Ja que cada u era d’una part del mon, decidirem que per al sopar, cada u faria un menjar típic del seu país. Sabeu que vaig fer jo? Una tortilla en creïlles i ceba, mmmmmm... mamà, crec que estàn començant a ixir en mí els teus gens de fer bones tortilles perquè estava boníssima, no perquè ho diga jo, m’ho digueren tots i va ser lo únic que no va sobrar. I sí, tots, inclús jo mos preguntem...com és possible això en lo mala que sóc a la cuina? Jejej pues no ho sé ni jo, però weno, he de dir que Antoine em va ajudar un poc, i ell si que és un bon cuiner, demostrat. Llàstima que al final sen anara pronte i no probara la nostra obra d’art.
Keira, com a bona francesa, mos va fer uns crêpes bonissims que, després untaets en nutella o mermelada estaven...mmmm. Mila va cuinar uns tortellinis en no sé quina salsa que diu que és molt típic a Rùssia. Roberta va dir que podia cuinar-mios algo de Ganna, però la xica treballava i va vindre justet al sopar. Aixina i tot, no li direm res, que com a curranta del Mac Donalds después mos va dur uns quants nuggets, jejej. I Irakli i l’amic (que no sé el nom) digueren que no sabien cuinar bé, aixina que els enviarem a comprar la beguda. Amés del vi blanc, ens dugueren un licor típic de Georgia. Va ser un detall per la seua part, però per unanimitat de totes les ties, puc dir que estava asqueròs, jejej.
Irakli’s friend, Irakli, Keira, Mila & Roberta
Vos dixe una foto de les 4 xiques de la casa, la vitat que he tingut molta sort tinguenles a elles com a flatmates, hem passat moments molt bons a casa, de compres, de turisme, al treball, de festa, al metro...no podré oblidar els 15 minuts de risa encanaes Keira i jo al metro per una tonteria sobre el paraigües. Cada volta que vega un paraigües en esta vida m’enrecordaré d’ella, i ella segur que de mí també.
