Prova superada!

Este matí quan m’he alçat m’he proposat anar jo soles a pegar voltes per Londres…i no m’he perdut! I el que és millor...he conseguit estar davant del Big Ben…tot un somni per a mí, vos jure que m’han ixit les llàgrimes la primera volta que l’he vist (els que em conegueu be sabeu que no és cosa difícil en mi).

la foto prometida

Per arribar al centre de Londres, al Westminster, he agarrat 1 bus i 2 metros. Primer que res volia anar al carrer on tinc les classes, Oxford Street, impresionant, el carrer més gran de tendes de Londres i un dels més grans de tot el món. Ahí podré tornar-me loca estos mesos!

D’ahí he caminat un poc hasta el Soho, un barri ple de xicotets pubs, cines, teatres… i he parat a dinar en la Soho Square, allí en un banquet m’he menjat un sándwich mentre em llegia les instruccions del mòbil anglés que m’he comprat. He trobat un xollo perquè puc cridar a Espanya (a fijos) a 7 pens, un poc més de 10 cèntims i cridant de de Orange m’ix a 79 cèntims (tacanyos!).

Després he anat hasta el famós Picadilly Circus…i tot això asoletes, jeje, anava per ahí fent-me fotos i videos com si estaguera loca…però i què? Algú em coneixia? ajajaja, a voltes demanava a algú que em fera un foto…i sempre ha coincidit que eren espanyols!...lo raro és que no haja trobat a ningú de Sueca, que allà on vas sempre en trobes a algún.

Del Picadilly pensava tornar-me’n a casa, però he vist al fondo la silueta del Big Ben. Ahí ha sigut on m’he emocionat, jejej què pava! Aixina que he caminat guiant-me camí a la torre. He passat per diversos punts turístics: el Royal Opera, el Horse Guards Parade (són els jardins i edifici dels guardes reials que van en cavalls), també les cases del Parlament i he arribat al grandiós Big Ben (tot un logro per a mi!) i enfront, a l’atra part del riu Tàmesis, estava el London Eye, la noria més alta del món.

Ací ja m’he cansat i ja havia complit el meu somni, aixina que he agarrat els metros i el bus atra volta camí a casa. Tinc tota una temporaeta per a passejar-me Londres i vore’l hasta cansar-me, o almenys intentar-ho, ja que crec no poder cansar-me de Londres.

Els meus companys

A la casa som 10 persones i encara no sé si els he vist a tots.
Sé que som 3 japonesos, 4 àrabs, 1 brasilenya, 1 negre i jo, l’espanyola (jejej, com diu el meu germà pareix el principi d’un xiste).
De moment no els conec a tots. A voltes pujant o baixant les escales em trobe en algú i mos preguntem si vivim en esta casa o coses aixina.

Els que sí conec són 1 japonés, es diu Sigi, o algo aixina, i és un total friki, jejej, m’encanta, sempre diguent coses rares!; també a 2 dels 4 àrabs, Mishell i Ruswell (weno Ruswell és iraní, però parla àrab en tots els atres també), són de lo més amables, ahir dixaren tot el que tenien que fer per acompanyar-me a l’escola a parlar en ells, a ensenyar-me el barri, algunes tendes, comprar-me la tarjeta de transport, ensenyar-me els camins, contar-me batalletes…

Ells tres intenten sempre traurem temes de conversa, diuen que és la millor forma d’ensenyar-me. Encara que és un poc xungo entendre el anglés en accent àrab, Sigi em va dir ahir que l’he sorprés perquè parle prou anglés i no tinc massa problemes :)

Després me presentaren als atres 2 àrabs, que no m’enrecorde els noms (són dificils!); el xic negre ningú sap el nom i passa i torna sense dir ni “mu” (“he isn’t friendly” diuen tots). I este matí desdejunant he vist a Fernanda, la brasilenya, també molt maja, encara que no està mai per casa.

Quan tinga alguna fotos d’ells ja la penje. Crec que som una casa de personajillos, jejej. I encara que siguen tots molt majos, Paula, Leticia, Mafan i Thais…vos trobe un montó a faltar! No n’hi ha punt de comparació, ningú vos podrà igualar!

I’m in London!

El dijous vaig agarrar l’avió. El viatge molt be, al costat vaig tindre a tres xics de Valencia que no es llevaven de la boca el “nano” i el “tio”, però eren molt majos.
Només arribar a l’aeroport en Londres, havia un xic que m’esperava en un cartelet on posava el meu nom (com en les pelis). Era el xofer que em duria hasta ma casa en Londres.

El xarco del fondo a la dreta és l’Albufera, una passà des de l’avió

Ara be, només arribe a la direcció que tenia, toque al timbre i m’obrin un home i una dona majors preguntant-me qui sóc. Els dic qui sóc i em diuen que ixa era una casa familiar que acollia estudiants i que a mi no m’esperaven hasta el dia 6!
N’hi han de burros però com els anglesos cap!
Al llogar el piso vaig demanar apartament d’estudiants i no casa familiar. I después dels empastres que m’havien fet i ja havia solucionat (ja sabeu les historietes) acaven donant-me atra casa familiar? Damunt els tios no eren ni anglesos, son japonesos! ajajaja. Be, dos hores parlant en els de l’agencia i decidixen posar-me a una casa que tenen al costat, en una habitació d’emergencia, on tot són estudiants i, weno, la cosa pareix apanyar-se.

Mishell, un company de la casa, em va dir ahir que creuia que no anava a agradar-me Londres. Em va dir que em veia que m’agradava el Londres turístic, però que de viure allí i el dia a dia del Londres on viu la gent (zones més apartades del centro, com la nostra, per exemple), em cansaria enseguida o m’asustaria, perquè no tot és tan bonico i fàcil.
De moment, després dels lios de la casa i el susto del barri (que és gent africana i asiàtica), sí que està agradant-me. Ja he vingut ací sabent el que em va dir Mishell, i no crec que m’asuste, ni em canse. No sóc una persona a la que li asusten este tipo de coses, he viscut situacions més complicades i he sabut afrontar-les. A més, tinc gravades moltes paraules d’apoyo i consell de la meua gent, que m’ajudaràn moltíssim estos mesos.
Ara em queda esperar a vore com va el dilluns, que comence les classes, i el dia 6 si em canvien d’habitació o no, a vore si s’aclarixen!

la meua habitació pareix...

Hui sí que li permitiria a certa persona que em diguera això de ”hippie underground casual” que tan poc m’agrà. I és què la meua habitació pareix un “mercaillo”!
He tret tots els trastos que vaig a endur-me a Londres i jo no cap dins del quarto. No sé com podré dormir esta nit, què agovio! No sabeu el que és tindre que estar, en la calor que fa (i més a la meua habitació), agarrant els jerséis de llana, bufandes, botes, anorak…

I el que queda…entrar tot això dins d’una maleta i que sols pese 15 kilos! Uff, uff i uff!
Almenys he parlat hui en Paula (desde la seua experiència sueca) i m’ha donat uns consells per a la maleta i per a més coses. Gracietes Paula!, i acostuma a Clara i Raquel a ixir de pingo i fer la siesta com feiem al piset! Coneguent-les segur que aprenen ràpid. Besitos per a les tres!

Viva els novios i viva les amigues de la novia!

Vivaaaa!.....Gemma, feres una entrà a la iglesia de princesa…com la Leti! (ploguent). Aixina i tot estaves preciosa…i el novio també, a vore si s’enfada per no dir-ho (per cert, Sara i jo mos quedarem en la copla de l’agulla ixa del coll, estava xula)

Podeu estar ben orgullosos de la vostra boda. Va haber temps de tot: rises, moments sense veu, balls, emocions (conec a alguna que no va parar de plorar), menjar i no parar (un menú molt acertat, boníssim), momento rebajas en la bandeja del marisc, ligoteos (mt no mirarem a ningú, no?), desfase, caxondeo al bus (Jessi en el megafonillo i la casalla), colze endolorit per la conducció d’algún cotxe, Guardia Civil (menos mal que canviarem de conductor), trencaura de tirant en Keepers…

i tot en conjunt…una boda de luxe!

Ja puc dir-ho!…la meua millor amiga es casa!!!

Noelia moltíssimes felicitats!!!

Esta va ser la notícia que em va fer plorar enmig de València, un sms que em dia: 23 de maig del 2009, dia confirmat, guarda el secret. I l’he guardat, i mira que m’ha costat. Ja em va costar aquell dissabte de maig a les tantes en Keeper’s quan Jose em va dir…li he comprat un anell a la teua amiga, guarda el secret. I una, pues s’emociona, li feu ixir les llàgrimes i després calla.

No saps el que has fet decidint casar-te la primera de les amigues, ho hauràs pogut comprobar quan mos juntem totes…jejej…i el disfraç de la despedida ja el tens adjudicat jajaja.

Ja conte els dies que queden per a la boda…i antes la despedida! Vas a tindre’m al teu costat per a ajudar-te en tot lo que necesites, perquè necessitaràs una bona Relacions Públiques al teu costat, no?... i una bona amiga. M’alegre moltíssim per vosatros!

Semaneta i mitja

Pareix que tinga oblidat este rinconet, però no és aixina. Al llarg del dia se m’ocurrixen coses que dic...vag a postear-les al blog. Però estos dies, a cada volta que s’acosta més el dia d’anarmen, estàn sent un poc mogudets. Londres ja està ahí.

Semaneta i mitja queda per a volar a Londres i entre “papeleos”, preparatius, comprar-me roba (jejej) i el que més em costa…les despedides, no pare. La primera de totes ja va ser Clareta, a principis d’agost perquè ella se’n anava ja a Suecia; l’atre dia en Corbera; després als Juniors (aiiii què fareu sense la “cabessa” i jo sense aguantar-vos, jejej…en carinyo); anit el soparet al Ristorante Italiano i el pafeto “cool” que molava jejej (xicones, quan tornem totes hem d’anar més voltes a València com anit)…i tot el que queda.

M’he donat conter que n’hi ha prou més gent de la que em pensava que estime i en la que m’apetix quedar antes d’anar-me’n, aixina i tot sabent que, al final, toca acabar passant el mal trago de la despedida.

ring ring...

Ring ring…….si?........i eren les tres maries cantant-me el “cumlpleañosfeliz” des de Suecia!
Paula, Clara i Rachel…q boniquet!!! Vos tire un montó de menos...xarraetes de tots els dies, hores de classes avorrides, esmorçarets al club social, treballs, discusions en els treballs, pujaetes dalt « lo » terrat, anar de pingo...i no pararia. Be xicones, m’alegrat moltísim que em cridareu i xarrarem, ha sigut una gran sopresa agarrar el telèfon i sentir la vostra veu aixina.



M’alegre que s’ho passeu tan be allà, en les pre-parties, les parties i les after-parties, jejej, i a vore si trobeu ja d’una al sueco, rubio, alt, d’ulls blaus! A seguir disfrutant, sobretot ara quan vaja a visitar-vos i vingau vosatros a Londres!!!

Seguim en contacte i ja vos envie lo prometido.

Gràcies per la sorpresa i gràcies per estos anys…nos vemos en las estrellas!

23 ciris

23 ciris
Sí…tots ixos són els que n’hi han hui en la torta, tots els que m’han aguantat mon pare i ma mare, tots els que han tingut que passar per a coneixer-vos i tots els que han fet q molta gent de la meua me felicitara hui i les voltes que m’heu cantat el “cumplañosfeliz” per telèfono, per sms, per mail i feren que en estos moments estiga més contenta encara que ahir…moltes gràcies!!!

Estic aixina i tot después del matí que he tingut, pegant voltes de oficina en oficina de la Universitat a vore qui m’aclaria els papers. En tanta volta se mos ha fet tard i hem tingut que dinar allí…no m’enrecordava dels mega-menus del Club Social 3 i he tingut uns spaguettis empastre-sense-gust-més-poc-apetitosos de menú de cumple…mmm jejej

Però l’alegria no me la lleva res. Anit ja, a les 00:00 h les meues dos xiquetes me felicitaren...(Paula i Noelia vos vuic un montó i també estic orgullosa de tindre-vos com a amigues)…i el meu germà es va despertar per a felicitar-me i recordar-me la nostra regla intocable dels aniversaris des de que erem ben nanos, la regla del “hui manes tu perquè és el teu cumple”… encara que después no ve a fer-me massa cas. De totes formes, tete, sé que m’ho dius en carinyo i és lo que me val.

Una volta més…gràcies a tots!!!

Hui és l'últim dia que tindré 22 anys....snif snif...en canvi no estic gens disgustà. Estic ben contenta perquè....hui he tingut el meu primer contrat a una agència de publicitat!!! El tema és un contrat de pràctiques, que començaré en febrer...però per algo es comença!...i mira, per a la gent que estava preocupà per si no tornava de Londres, ja pót estar tranquila que tornaré segur i en moltes ganes. Era una de les dos agències que m'agradaven a València i a la que vaig presentar currículum...i, després de les entrevistes necessàries...els he agradat!...vamos que el conveni ja està en marxa...demà cumpliré els 23 en un somriure d'orella a orella com sol dir ma iaia!

Una de llauradors

Ha sigut entar en setembre i no parar: festes de Sueca, festes de Corbera, el meu cumple!, el cumple del meu tete, despedides antes de Londres, despedida i boda de Gemma!....
Pel dissabte…moltes gràcies genteta! Gràcies per fer q m’ho passara tant be sopant i després en el ball...(Dolores, ixos bailoteos que mos peguem quan anem begudetes fan por!)
El motius de tot açò eren varios.

Un, era que celebrava el cumple en els meus corberots! Encara que me va faltar genteta que m’havera agradat que vinguera, va estar molt bé. M’encanta el regalito!!!, la torta estava bonísima (mmm…me mata el xocolate) i he descobert que sóc patètica en el buzz (jeje…era el mandoooo). Gràcies Ivàn pel piso. Sé que celebrar el cumple antes d’hora dona mala sort, però sé que tinguent amics com vosotros al costat la mala sort no se’m pot acostar.

Dos, era la festa de disfresses a Corbera! Que llauradors més ben aconseguits! jejej i les sabatetes com diu l’home aquell….”cheeee…pa anar tot l’estiu en aixoooo, què meravellaaaa” jajaj.

Tres, era la meua despedida antes de volar a Londres. Estos mesos trobaré a faltar les festes, els cafenets, els refrescs de fresa al Tabasco, les partides a la singstar...i a vosatros…la meua gent de Corbera, que encara que siga forastera m’heu adoptat com una més!

Ja tinc blog!!!

Perquè m’agraden els blogs, perquè ja feia temps que en volia un, perquè podré escriure el que senc, perquè em podreu conèixer un poc més, perquè podré contar batalletes en la meua gent, perquè m’ajudarà en la meua adicció al msn, perquè podré contar com em va el temps que estaré a Londres, perquè m’agrada escriure, perquè es veu que estos dies estava més avorrida del que pensava, perquè m’agradarà que m’escrigau comentaris (indirecta!), perquè em feia il·lusió, perquè podré dedicar paraules a la gent que vuic, perquè voreu qui és sales, la part salà (sal) i la part amarga (pimienta), perquè sí i per moltes més raons…ja tinc blog!!!