Només arribar a l’aeroport en Londres, havia un xic que m’esperava en un cartelet on posava el meu nom (com en les pelis). Era el xofer que em duria hasta ma casa en Londres.
El xarco del fondo a la dreta és l’Albufera, una passà des de l’avió
Ara be, només arribe a la direcció que tenia, toque al timbre i m’obrin un home i una dona majors preguntant-me qui sóc. Els dic qui sóc i em diuen que ixa era una casa familiar que acollia estudiants i que a mi no m’esperaven hasta el dia 6!
N’hi han de burros però com els anglesos cap!
Al llogar el piso vaig demanar apartament d’estudiants i no casa familiar. I después dels empastres que m’havien fet i ja havia solucionat (ja sabeu les historietes) acaven donant-me atra casa familiar? Damunt els tios no eren ni anglesos, son japonesos! ajajaja. Be, dos hores parlant en els de l’agencia i decidixen posar-me a una casa que tenen al costat, en una habitació d’emergencia, on tot són estudiants i, weno, la cosa pareix apanyar-se.
Mishell, un company de la casa, em va dir ahir que creuia que no anava a agradar-me Londres. Em va dir que em veia que m’agradava el Londres turístic, però que de viure allí i el dia a dia del Londres on viu la gent (zones més apartades del centro, com la nostra, per exemple), em cansaria enseguida o m’asustaria, perquè no tot és tan bonico i fàcil.
De moment, després dels lios de la casa i el susto del barri (que és gent africana i asiàtica), sí que està agradant-me. Ja he vingut ací sabent el que em va dir Mishell, i no crec que m’asuste, ni em canse. No sóc una persona a la que li asusten este tipo de coses, he viscut situacions més complicades i he sabut afrontar-les. A més, tinc gravades moltes paraules d’apoyo i consell de la meua gent, que m’ajudaràn moltíssim estos mesos.
Ara em queda esperar a vore com va el dilluns, que comence les classes, i el dia 6 si em canvien d’habitació o no, a vore si s’aclarixen!
No hay comentarios.:
Publicar un comentario